La darrera novel·la de Natalia Ginzburg: les històries creuades d'una colla d'amics entre Roma i Amèrica. Un esplèndid retaule de la vida privada, de l'època en què Ginzburg era diputada. "Vinc a Amèrica com qui ha decidit llançar-se a l'aigua i espera sortir-ne o mort, o nou, o diferent." Giuseppe, als cinquanta anys, es ven la casa i deixa Roma per anar-se'n a viure amb el seu germà Ferruccio als Estats Units. ¿Què hi busca, tan lluny, tan tard? No ho sap. La història pren forma a través de les cartes intercanviades amb la colla d'amics i amb la poca família que ha deixat a Itàlia. Una carta rere l'altra, pares i fills, amics i amants es posen davant de si mateixos i de la seva necessitat de despullar-se.Amb un estil sec i líric, La ciutat i la casa transmet tot allò que no es diu mai. Les cartes són fragments de vida dispersos entre Roma, l'Úmbria i Amèrica. Ginzburg els reconstrueix i evoca magistralment el cataclisme que es produeix en les vides privades al tombant del segle XX: la desintegració de la família, la crisi dels rols tradicionals, l'absència de la figura paterna, la inseguretat que representen els fills o el buit que se'ns imposa quan tot allò que semblava important desapareix per damunt de tot, el sentit de pertinença, que troba el seu símbol més evident en la casa: perquè "les cases es poden vendre o deixar a altres persones, però sempre es conserven dins d'un mateix".

Natalia Ginzburg, nascuda Levi en una família laica d'esquerres, va criar-se a Torí, on conegué el seu futur marit, l'editor i activista polític Leone Ginzburg, fundador d'Einaudi i cap de l'organització clandestina Justícia i Llibertat. Confinada amb ell als Abruços a partir del 1940, Natalia quedà vídua amb tres fills el 1944, quan Leone va ser capturat per la Gestapo i torturat fins a la mort. Natalia tindria dos fills més d'un segon matrimoni amb Gabriele Baldini.Traductora de Proust, Maupassant i Flaubert, va publicar la seva primera novella, El camí que porta a ciutat, l'any 1942, sota pseudònim per les lleis antisemites. Però és després de la guerra que es dedica de ple al que considera un ofici: escriure. El 1952 publica Tots els nostres ahirs, seguit de Valentino (1957), Les veus del vespre (1961), Les petites virtuts(1962) i Vocabulari familiar (1963), amb què guanya el premi Strega i un públic immens en moltes llengües.A més de novel·les, escriu teatre i assaig i cultiva la seva altra passió, el cinema, al qual s'han adaptat algunes de les seves obres. Les seves crítiques cinematogràfiques a La Stampa són famoses i interpreta Maria de Betània a L'Evangeli segons sant Mateu de Pasolini. En els anys vuitanta, torna a la militància política dins del Partit Comunista i és elegida diputada poc després publica la seva darrera novel·la, La ciutat i la casa, el 1984.Natalia Ginzburg es descrivia a si mateixa com "una escriptora petita", Vila-Matas la inclou entre les millors de la història amb Duras i Highsmith. Meritxell Cucurella-Jorba, traductora i poeta, hi afegeix Rodoreda; i és que Ginzburg forma part d'aquell conjunt de dones que l'èxit va coronar com a novel·listes, però que el temps ha consagrat com a intel·lectuals de primer ordre.